sábado, 30 de abril de 2011

Jo sempre havia pensat que l'aigua era bona........

Els hi podríem dir als corredors que per beure aigua no cal pujar al cim.



Sempre igual, sempre hem de fer més del que realment cal.

Ahir li vaig dir a la meva amiga Elena que avui els ajudaria a pujar aigua, ja que anaven a deixar-la per a la cursa del Reguers. Bé, doncs, quedem a la plaça del Reguers, em diu, a quina de totes? li responc ja de catxondeo i així va començar esta petita història.
Després de quedar a la plaça de l'església del poble del Reguers, ens hem dirigit fins el començament de la pujada a la Bassa de Gànduls i allí ha començat el calvari de tots, on només de mirar l'aigua ja ens feia mal. El repartiment de garrafes s'ha fet bé, on cadascú podia agafar les garrafes de 8 litres que vulgues, jo que mai vull ser l'últim en res n'he agafat 4!!! que multiplicat per 8 litres fan 32 litres d'aigua per a una persona que pesa 59 kg .........per poder-les pujar fins a Gànduls no us vull ni contar!!
Quan portàvem poc més de 500 mts, ja m'he tingut que desfer de 2 garrafes. El mal és que per darrera venia l'ANIMAL de Carlos que no volia deixar-les, ell que ja en portava 3 i amb l'ajuda d'Elena i Mònica s'anaven turnant les "meves" 2 botelles. A mi això em feia mal, o sigue que m'apresurava en deixar-los atràs per poder deixar les meves botelles a terra i anar en busca de les altres. En fi una odisea per ells i per mi, però el resultat és que les garrafes estan al lloc. Algú ho dubtava?
Avui he descobert que hi ha una part del braç que es diu antebraç i gràcies a ell no em fa mal l'aductor.......
PD Gràcies per l'esmorzar i la companyia. Serà una gran CURSA DEL VENT.

miércoles, 27 de abril de 2011

Alfara prepara una cursa impressionant.

Només cal vore on està situat per veure ja l'encant d'Alfara
Mirant lo perfil ja m'han entrat ganes de començar a córrer, això és una cursa de muntanya!


L'any passat per una força major no vaig poder anar a córrer aquesta cursa, la despedida de solter que em van organitzar els meus amics m'ho va impedir, però aquest any les mòlesties a l'aductor no m'impediràn participar-hi. La gent d'Alfara es mereix el nostre recolzament i el meu almenys el tindràn.
Sobre la cursa poc es pot dir, només cal mirar el perfil......MUNTANYA! jo que conec tots els indrets per on passem, puc asegurar que és una cursa de les boniques i de les que més il.lusió em fa córrer o sigue que fins diumenge!

PD:  Recomano a tothom que participe a una de les curses de muntanya més guapes del circuit. Aquesta gent no mos fallarà, per tant, no els fallem natros.

martes, 26 de abril de 2011

Ens hem comprat una caravana!!

 
Aquesta volta a Catalunya serà solidària, però.... no per a mi, ja que per no pagar un lloguer o demanar-li un favor a ningú ens hem decidit a comprar una caravana.
La caravana esta cuidadísima però és antiga, (és el model caravana moncayo mallorca 480 6 plaçes) per a natros més que suficient. A més, estic segur que li treurem rendiment.
També he de dir que el meu germà s'ha apuntat al carro i també serà d'ell pagant la mitat claro......jaja.
En fi, que la vaig veure aparcada  mentre feia un viatge de material en lo camió i sense pensar-m'ho vaig parar per demanar informació. La paraula "ocasión" que posava l'hem sabut aprofitar i ara ja és nostra... mira coses del destí.

viernes, 22 de abril de 2011

El càncer i l'ultrafons.

Les persones que tinguen relació, tant directa com indirectament, amb aquestes dos paraules entendràn millor aquest escrit, ja que són moltes les similituts que hi ha entre el càncer i l'ultrafons.
Jo, que sóc una de moltes persones que hem de lluitar amb els dos casos, us puc explicar les sensacions i similituts que hi ha entre una cosa i l'altra, les afronto amb lluita, perquè és l'única manera de poder-les véncer.
Les persones que practiquem l'ultrafons veiem la diferència que hi ha d'una "simple" cursa, on després de 2 o 3 hores s'ha acabat el patiment i ja només queda el record d'haver-la disfrutat, a l'ultrafons, on a les 2 o 3 hores de cursa tens el primer baixón i és quan penses:
- però com podré acabar, si em queden 100 km i ja no tinc més forçes? La primera de les moltes similituts:  s'ha de seguir! S'ha de seguir perquè el camí de la meta/vida és molt llarg i entre mig trobarem mil i un obstacles on el fàcil seria parar i baixar els braços, entregar-te! Però no, no es pot fer sense abans experimentar la sensació de poder viure/véncer. Al final decidim seguir, encara és molt pronte per pensar en la paraula abandonar.
Seguim corrent/vivint, passant dies/km, fins que arribem a un avituallament i una bona medicina o un parell de gels ens fan vore la vida/cursa d'una manera diferent; és llavors quan per primer cop veiem la llum al fons, viurem/arribarem! Així passen molts i molts dies/km, aquests seràn els millors, disfrutarem de la paraula vida, de la llibertat que ens dóna córrer per estos móns, veien l'afortunats que som, gaudirem dels amics, familiars i de la natura, és com si estéssem dins un núvol, com un somni. Però com bé sabreu això continua i anirem avant fins que arriba un altre moment on l'eufòria, sense saber-ho va baixant de manera progressiva, algo no va bé, que m'està passant? De repent tornem a posar el cap en alerta? Què passa? podre sortir-ne d'aquesta? Seguim la vida/cursa a un altre ritme fins que arriba un dia/km que veus que no pots, fa falta alguna cosa! Serà  falta "d'avituallament"? Alguna cosa no m'ha sentat bé? Em fa falta alguna cosa? no sé si podré continuar i de repent, mira control! Perfecte estava preocupat, no sabia realment el que tenia, llavors els del control ens diuen:

-Tens les defenses baixes, " hauràs d'avituallar!"
 I li contestem, queda molt per arribar/podre viure? Clar que sí! Tu avitualla bé i ànims que aquesta ja la tens al sac.
Dit i fet, un bon "avituallament" i ens agarrem amb més força que mai a la cursa/vida dia/km a dia/km ens anem trobant millor i fins avui ja que el càncer i la meva etapa d'ultrafons no tenen ni dia ni meta i només em queda lluitar cada dia/km. Jo sóc dels que penso que mentre hi hagin avituallaments es pot córrer tota la vida.
A tothom que s'identifique ja sabeu, molts ànims i, sobretot, LLUITEU!

miércoles, 20 de abril de 2011

martes, 19 de abril de 2011

Aixeca't amb un somriure

Molts són els problemes que tenim la majoria de tots natros, uns pel treball, altres per salut, altres per diners, altres de família, problemes que la gent no pot dissimular, la nostra cara ens delata! jo, que no sóc cap excepció, intento portar sempre un somriure pegat a la cara, desafiant els problemes amb vitalitat i alegria, sabent que dins de tot som uns afortunats i que si miro als costats o detràs sempre hi ha gent molt pitjor i que li riuen a la vida, aquelles persones tenen un gran mèrit. Molts de natros ens derrumbem amb facilitat i això no ens ajudarà mai, desafiem amb un somriure aquells problemes que puguem tindre, a més farem que les persones del nostre costat també puguen riure amb natros. Contaguiem somriures!
La vida és massa curta per fer-li mala cara, viviu la vida amb la màxima passió i, recordeu, sempre amb un somriure.

domingo, 17 de abril de 2011

Marató de la Fageda (La Senia)

Avui començaré la crònica amb una pausa.......................................................................................................................................................................................................
Això és el que ha tardat Ivan en arribar al lloc que havíem quedat, jo pensava que s'havia "cagat" per la distancia però no, s'havia adormit ja que li va costar adormir-se al sentir les declaracions de Mourinho.
Una volta ja dalt del cotxe de Fran ens en anem cap al país del moble: La Sénia, allí ens esperava una marató de muntanya.
Ha sigut bonic vore tots els amics de Roquetes amb l'equipació nova, què bonica! Ja tindré temps en disfrutar-la.
He sortit a la marató amb l'intenció d'anar fent, ja que alguns problemes mecànics em dificultarien tard o d'hora, i sí, he patit molt dels aductors, però penso que el meu cos s'ha acostumbrat al dolor.
He pogut anar amb el cap de cursa, a vegades còmode i a vegades no tant, tot això fins al km 30. Llavors m'he dit que havia d'apretar fins a meta per poder deixar a l'altre corredor, crec que era valencià, i ho he aconseguit arribant a meta sol i en un temps prou bo 3h 43min.
 M'ha fet molta il.lusió, ja que avui li he pogut dedicar la victòria a Tarazaga, el nostre amic de la UEC, he mostrat la seva camiseta ( la que tant m'aprecio) i que em va regalar, així vam acordar-ho el dijous al pica pica que vam fer.
Sobre la cursa he de dir que ha sigut molt bonica, espero que la cuiden perquè els hi donarà molt de nom al poble. Els regals, el tracte i l'organització perfecta. Lluïré amb molt de gust la vostra camiseta durant el meu repte, ja que la Sénia sempre m'ha tractat com si fos un corredor seu.
Moltes felicitats per la cursa i gràcies per la vostra col.laboració

martes, 12 de abril de 2011

Preparats també per al fracàs

La companyia de Tere serà fonamental

Cada dia que penso amb el quehe de fer em costa d'assimilar (85 km de mitja diària amb molt de desnivell) jo sabedor de que serà una cosa molt difícil no paro de buscar-me motivacions, menjar per als saharauis, portar les camisetes de tots els clubs de les terres de l'ebre, etc. Tot i això segueix sent molt complicat, llavors es quan penso:
 - i si fracaso? doncs estic també preparat!
com es prepara un fracàs? el fracàs no es prepara mai però sempre el tens allí, esperant el dia que per uns motius o uns altres no pots fer front al que t'has proposat.
Cada cop som més exigents i arribarà un dia on el cos et dirà:
- Noi, aquestos son els teus límits i fins aquí pots arribar.
 De moment no els he trobat I ELS SEGUIRÉ BUSCANT, ja que no sé on estan. Amb este escrit no vull dir res més que un dia pot arribar el fracàs i hem d'estar preparats, jo ho estic! però siguem sincers, no hi penso.

domingo, 10 de abril de 2011

Finalista a roquetenc de l'any

Ahir va ser un dia especial, el reconeixement de la meva gent, la de Roquetes va omplir-me de felicitat i d'orgull.
No vaig ser el guanyador però em vaig sentir i em van fer sentir com si ho fos, en un acte carregat d'emocions i bones paraules. El guanyador va ser casa la toribia, amb tot mereixement! 100 anys d'història ho diu  tot. Felicitats un altre cop!
Vaig sortir a recollir una menció honorífica i vaig tenir que dir unes paraules i anuncia el que ja havia dit als meus amics del club. Va ser un moment especial, una bareja de sentiments. Aquí vos deixo el que va ser el meu discurs:

Bona nit a tothom,


Sr. Alcalde, regidors i públic en general. És un honor per a mi poder avui adreçar-me a vatros, això vol dir que persones, regidors o entitats han valorat l’esforç que he dut a terme durant l’any 2010. Gràcies per la vostra confiança.

Aquest any com bé sabeu m’havia marcat varios reptes però n’hi havia un de molt destacable: la Marató de Sables, una de les proves d’ultrafons més dures del món, prova que em va fer millorar com a persona i esportista. Allí vaig aprendre moltes lliçons: humilitat, companyerisme, valorar més les petites coses, un exemple va ser el valor que té menjar-se un tros de pa sec...

En aquesta prova vaig intentar trobar els meus límits, però no, no els vaig trobar. La gent que lluitava contra el càncer em feia avançar en els moments durs.

L’altre repte del 2010 era la cursa del Llop, una cursa de les més dures del territori català que es fa en 2 dies i 400km. Allí vaig repetir victòria i vaig batre el rècord de la prova.

Els meus reptes sempre van lligats a la solidaritat, ja que la solidaritat és la meva motivació i la meva medicina. Lluita contra el càncer, l’ajuda als refugiats saharauis i més coses que ja tinc en ment per a propers reptes, són i seran alguns dels beneficiaris i espero que les forces m’acompanyen perquè així sigue.

Quan el Sr. Siscó Ollé em va donar la notícia de que era un dels finalistes, no m’ho podia creure, això és un somni per a qualsevol roquetero i tots aquells que em coneixeu, sabeu que jo m’hi sento molt. Ara bé, quan vaig saber qui era l’altre finalista li vaig dir: “Sisco, un altre any serà” jo no seria el just guanyador, no puc rivalitzar contra 100 anys de sacrifici, 100 d’esforços i lluites per tirar el difícil món laboral endavant, 100 anys dedicats al comerç i a Roquetes. Ells, totes les generacions de casa la Toribia, crec que són els justos mereixedors del guardó a Roquetenc de l’any, jo tinc molts anys per endavant i si la salut m’ho permet seguiré portant el nom de Roquetes per tots els indrets del món. I a partir de l’any que ve amb més ressò ja que després de la creació de l’equip Trail Roquetes, vos faig saber que tinc decidit formar-hi part “si em volen claro!”. Poder llegir un diari que digue: Albert Giné del Trail Roquetes és per mi una il•lusió i un tema pendent. Deixaré atràs 10 anys a un mateix club, que per mi és més que això, jo diria que porto 10 anys entre amics i família i només una força major em podia fer canviar i esta és el nom de Roquetes.

Gràcies a tothom i felicitats a casa la Toribia!


sábado, 9 de abril de 2011

Tere Also i la paraula progrés



Aqui quan feiem el camino de Santiago


El primer podi i......el primer pernil!


Va debutar a la millor mitja, la de Granollers.

Excursió per la serra de Cardo



Costa de creure el progrés que ha fet Tere els ultims anys. Podria ser un exemple per molts dels que ara començen, ja que el nivell que tenia amb el que ara te ....a més del be que es troba amb ella mateixa
Començaré aquesta historia el dia que la vaig coneixer ara fa 9 anys, llavors era sortir amb els amics i disfrutar de les nits ( ara disfrutem amb les matinades ) Tere que llavors fumava no feia esport per res del mon i tenia algún kg de més que si que veia que li molestava però...devia pensar que marxaria sol.
El primer pas que va donar va ser el tabac, jo aqui si que em vaig "quadrar" un poc, tant, que crec que fins i tot la aburrit.
Fa més de 7 anys que no fuma i ara veu lo primer gran encert que va fer, ja no pel que vindria després sino per la seva salud.
Altres pasos han costat més, el fer esport per exemple, i mira que se li dona prou be tot ( futbol, bici, corre, etc) però diuen que els principis sempre son dolents i ella no va ser una excepció.
Jo que sempre soc molt exigent aqui em vaig equivocar, ja que al principi forçava una cosa que ja no era una prioritat com pugue ser deixar de fumar, ja que era dolent i perillós per un futur, aixó era un hobby i jo volia que s'ho prengues com una cosa necesaria i.....PROBLEMES, els principis tenen que ser mooooolt pausats.
Recordo moments del principi quan volia que m'acompanyes i sempre feia mal temps, m'acompanyes? no que fa sol, m'acompanyes? no que fa fred, m'acompanyes? però que estas boig, però si esta plovent! ara algún dia a passat que al arribar a casa esta corrent....i soc jo el que em pregunto, pos no estava plovent?
La cosa va cambiar ara fa 3 anys quant després de "insistir" un poc es va ficar un dorsal, va ser al febrer del 2009 als 10 km de Montbio del camp i fins avui ja no ha parat, primer van ser els 10 km, després marxes, després debut amb mitja marató, nocturna, ara ja s'ha atrevit amb les curses de muntanya, a més amb bici hem fet el camino de Santiago i sempre fem excursions. El més fort de tot això es que ja dies que miro el correu i trobo que m'envia enllaços de coses que vol fer ( estels del sud, carros de foc, etc) i penso:
-Collons! com han cambiat les coses.
Ara amb uns kg de menys esta contenta amb ella mateixa, ja que veu els seus esforços recompensats i de paso comença a millorar tambe els resultats, se que per ella això no es important però també agrada veure que pots arribar fins on vols arribar, sempre i quant t'ho proposes i lluites per aconseguir-ho ja que de regalar a la vida no regalen res. Ara però que disfrute de l'esport i de la muntanya i... temps al temps.
I per acavar dir que he tingut moltissima sort de tenir-la i de que comprengues que l'esport forma part de la meva vida i que si puc compartir l'esport amb ella això ja es lo maxim, per mi no seria res igual sense esta comprensio i ajuda, ella es part de culpa de tot el reconeixement que jo pugue tindre, gràcies amor! i endavant.

viernes, 8 de abril de 2011

lunes, 4 de abril de 2011

La volta a Catalunya: el repte de tots

Sempre que parlo de la volta a Catalunya dic que ha de ser el repte de tots. I per què? Pues perquè penso que és un repte que tothom es pot sentir seu i on ajudar a fer-lo possible costa molt poc (acompanyar-me uns km a peu o amb bici, una etapa, donar 1kg de menjar per ajudar als Saharauis, etc). M'agradaria que els clubs de les Terres de l'Ebre i així els hi faré saber puguen deixar-me 1 camiseta del seu club per fer-hi una etapa amb cadascuna, 15 etapes, 15 clubs, 15 camisetes que lluïré de les Terres de l'Ebre, vull que tothom de les Terres de l'Ebre es sente com a part del repte.
Queden poc més de dos mesos per a l'inici i està tot molt definit. Aquesta proposta és només una prova més que la gent d'estes terres, les Terres de l'Ebre, ens hem de fer notar i sentir.
Els equips que m'agradaria que col.laboréssin en lo tema de la camiseta són els següents:
Uec Tortosa, Trail Roquetes, Trail CER la Sénia, AE Alcanar, CEU Sudactiu, Coll de l'Alba Running, C.E Xerta, Extrem Team Tivissa, BTT Montbike Amposta, CEM La Cameta Coixa, Móra d'Ebre SL, C.E La Foradada, Club Esportiu la Cala, Trail Masdenverge i GR7ESUS.
La camiseta després de neta tornarà al seu destinatari és només per passejar el nom de les Terres de l'Ebre per tota Catalunya.
Espero la vostra ajuda i que entre tots tirem el repte endavant, gràcies!!!

domingo, 3 de abril de 2011

Cursa la Pobla de Massaluca

El circuit Terres de l'Ebre s'està fent grant, o això és el que penso, ja que cada cop són més els participants que visiten el nostre circuit i les nostres terres. Benvinguts!
Parlant amb un dels organitzadors em deia que s'havien inscrit 100 persones més respecte l'any anterior, això ho diu tot, un ambient immillorable combinat amb un tracte casolà.
Avui tocava seguir amb la preparació que tinc prevista per afrontar la volta a Catalunya. Fer la cursa era una prova, però com "només" tenia 21 km vaig decidir pujar a la Pobla i baixar amb bicicleta i així ho he fet, m'han sortit 120 km que els he fet a un promig de 30km/h a més de la cursa. Total casi 6 hores d'entrenament / competició que m'han deixat tou.
Vaig assimilant volums però també veig que cada cop queda menys per a la gran cita i 15 dies seguits d'aquells volums.......
Però què collons, si d'algo estic preparat és per a patir, sé que patiré, però ningú m'ha demanat posar-me en este "fregau" o sigue que .........xitón!
Felicitar als organitzadors ja que s'han currat una cursa que millora any a any i la millor resposta són els participants, per cert teniu un oli i un vi de lo millor de les Terres de l'Ebre.

PD: Lo minut de silenci en memòria de la mare de Mauro ha estat un moment molt emotiu i respectat per tothom, cosa que es molt d'agrair, igual que les paraules que ha dit que crec que han sigut aquestes:

- Voldriem demanar un minut de silenci en memòria de Presentación Llombart, mare de Mauro Ortiz, un dels pioners de les curses de muntanya de les terres de l'ebre a més d'un símbol per a la uec Tortosa.

viernes, 1 de abril de 2011

Pepe Solé, el recordeu?

No ha passat tant de temps per no recordar aquest fenòmeno, vaja rises que ens hem pegat, sempre amb bon humor i alegria, doncs si, molts som els que et trobem a faltar per aquell estadi.
Ahir vaig quedar amb ell per fer uns km junts i recordar les mil i una anecdotes que tenim, recordar i refrescar la ment va molt be i si no fos perquè portava pressa al seu costat faries maratons, ja que el temps pareix que no pase.
El vaig vore més que be, de veritat ho dic, l'últim dels 10 km que vam fer ens va sortir a 4.45 molts i voldrien correr a este ritme, llavors va ser quan li vaig dir:
- Pepe, quan arribe a casa et tramito la llicéncia, es va ficar a riure.
Ara espero que continue entrenant poc a poc amb el seu nebot Eduard i quan vulgue que torne a casa, a l'estadi.
Un plaer correr al teu costat, no tu al meu. Una abraçada i cuida el genoll.